La dificultat d’accés a l’habitatge a Barcelona és un dels principals reptes als quals s’enfronta la ciutat. Font de desigualtats, tal com va assenyalar al Plenari del Consell de Ciutat l’Excm. Sr. Jaume Collboni, alcalde de Barcelona, l’habitatge necessita una reflexió per part dels agents implicats per tal de fer front a aquesta problemàtica que no deixa d’agreujar-se. En aquest context, el Consell de Ciutat ha treballat una sèrie de propostes sobre habitatge destinat a polítiques socials recollides en un dictamen elevat al govern municipal. Entre les mesures que proposa, destaca l’assoliment del 10% d’habitatge destinat a polítiques socials els pròxims quatre anys.
El Sr. Sergi López-Grado i Padreny, membre del Consell de Ciutat, va ser l’encarregat de presentar al plenari les mesures incloses al dictamen d’habitatge destinat a polítiques socials. Arquitecte, president del Grup d’Interès per la Sostenibilitat urbana (GIXSU) i vicepresident primer del Consell Ciutadà per la Sostenibilitat, el Sr. López-Grado va participar al grup de treball que va comptar amb una gran diversitat d’opinions i mirades que es van traduir en les propostes de consens i les visions particulars reflectides al dictamen.
Com es va desenvolupar el grup de treball d’habitatge i què destacaríeu de les sessions realitzades?
El grup de treball va estar guiat amb ponències introductòries dels diferents temes a tractar: la casuística existent al mercat de l’habitatge, les diferents categories de l’habitatge privat, públic, protegit, dotacional, cessió i dret d’ús, etcètera. Van ser ponències fetes per experts en la matèria objecte del grup de treball, en les polítiques públiques i en les legislacions locals, estatals i europees.
Les temàtiques tractades es poden agrupar en diversos àmbits de debat: reivindicació de mesures que estan funcionant, propostes municipals (propostes generals, propostes per atendre millor les necessitats dels col·lectius vulnerables a l’accés als habitatges públics social; col·laboració publicoprivada), reivindicacions d’incidència política en l’àmbit estatal i reivindicacions d’incidència política en l’àmbit autonòmic.
D’altra banda, van aparèixer altres temàtiques als debats que no es van consolidar per tractar-se de problemàtiques que, tot i ser d’actualitat, no tenen un reflex directe en l’àmbit de l’habitatge públic social. També es van tractar altres temes que ens preocupaven com l’infrahabitatge i l’especulació. Tot per posar en context el debat que havíem de fer.
Primer de tot, es van reivindicar, com diu, mesures que funcionen. Quines són?
El dictamen proposa la permanència de mesures que estan funcionant com els ajuts al lloguer; incrementar la construcció d’habitatge públic i la qualificació permanent dels habitatges de protecció oficial per consolidar el patrimoni d’habitatge públic social; reforçar els programes de captació i rehabilitació d’habitatges i l’aprovació d’una ordenança de tanteig i retracte per adquirir sol residencial amb condicions favorables.
Finalment, es valora continuar donant compliment al conveni ESAL, conveni marc per a la provisió d’habitatge destinat a lloguer assequible i cessió d’ús sobre solars i finques municipals de l’Ajuntament de Barcelona. Seguint el model de ciutats com Viena, Amsterdam o Berlín, aquesta proposta contribuiria a donar resposta a les necessitats d’habitatge de la població de Barcelona en línia amb l’Agenda Urbana 2030. Aquest conveni es fixa com a objectiu aixecar i/o rehabilitar 1.000 pisos durant els propers anys, i, per fer-ho possible, s’anirà proveint de solars i edificis. El sòl i edificis que posa a disposició l’Ajuntament són béns de caràcter patrimonial i, per això, d’acord amb la legislació, es poden transmetre de forma directa al tractar-se d’entitats sense afany de lucre per a promoure habitatge social.
Quant a les mesures proposades, quines considera més rellevants?
Una de les recomanacions més significatives del dictamen és la proposta d’assolir el 10% d’habitatge destinat a polítiques socials o de protecció oficial en aquest mandat per fer front a l’emergència habitacional. A més, també en destacaria d’altres, com que els edificis de propietat pública sense ús no es treguin a subhasta o es venguin, sinó que es destinin a polítiques socials; que els habitatges de protecció oficial mantinguin aquesta condició permanentment per rendibilitzar el patrimoni municipal d’habitatge social; habilitar el dret a tanteig i retracte que figura a la Carta Municipal per adquirir més sol residencial; centrar-se a fer promocions d’habitatge social de lloguer per augmentar-ne l’oferta i influir positivament en la moderació de preus del mercat de lloguer i preservar-ne la titularitat pública, i fomentar les cooperatives d’habitatge en règim de cessió d’ús.
El dictamen també contempla identificar, en qualsevol mesura dirigida a persones amb diversitats, a quina diversitat es fa referència, per tal de donar millor resposta a les necessitats dels diferents col·lectius, adaptar les accions a aquests i no invisibilitzar cap experiència i/o situació. En aquesta última recomanació, es va contemplar la possibilitat d’ajornar l’adaptació de l’habitatge fins a conèixer el perfil i les necessitats específiques de la persona que hi acabarà residint i fer les adaptacions a mida.
Què suposaria assolir el 10% d’habitatge destinat a polítiques socials o de protecció oficial durant els pròxims 4 anys?
Significaria fer un avenç cap a la satisfacció de la demanda real d’habitatge públic social que es va valorar en l’assoliment efectiu del 15% el 2027 als objectius del Pla pel Dret a l’Habitatge de Barcelona 2016-2025 i també trencar amb el sostre de vidre que ens separa d’Europa amb la concepció privativa del dret a l’habitatge que figura a la nostra constitució. Significaria un pas endavant cap a la socialització del sector de l’habitatge públic que avançaria cap a l’escenari social d’esdevenir una dotació pública més, com ho hem vist en grans capitals europees.
El dictamen diferencia entre recomanacions polítiques de consens i visions particulars. Per què es va decidir prendre aquesta via i com valora aquest fet?
Amb aquesta diferenciació s’ha volgut posar en valor la pluralitat i diversitat dels i les participants. Hi ha hagut opinions particulars que no han generat consens, tot i tractar temes d’actualitat com ho són el turisme i la gentrificació, que també tenen el seu impacte en l’habitatge social per actuar en el mateix àmbit i per activar dinàmiques migratòries del veïnat de la ciutat de Barcelona cap a les corones urbanes metropolitanes.
Val a dir que el mercat lliure d’habitatge privat en l’actualitat està minorant el seu atractiu als sectors financers, llevat de minoritaris inversors estrangers atrets per la Golden Visa i algunes societats amb règim impositiu proper a l’exempció fiscal, com les SICAV o les SOCIMI. A més a més, el sector de l’edificació residencial es troba fortament tensat pels alts estàndards constructius, d’habitabilitat i d’accessibilitat normatius que conviuen amb una realitat de precarietat econòmica i els baixos sous que s’han normalitzat. Això fa pensar que aquesta situació acabarà activant, més tard o més d’hora, un rescat públic amb l’assumpció política de la satisfacció d’aquesta demanda social i de l’emergència habitacional, com ja ha estat en altres indrets a Europa.
Quin valor creu que aporta el Consell de Ciutat a l’hora de tractar la situació de l’habitatge a Barcelona?
El Consell de Ciutat té la missió d’emetre dictàmens que mostrin al Consistori la realitat que vivim els ciutadans i les ciutadanes de Barcelona. El Consell de Ciutat, per la seva pluralitat i independència, té una mirada transversal que planeja per sobre dels interessos particulars i de grups de pressió i visibilitza disfuncions i mancances que el Consistori ha de tenir present en la seva tasca de governança del dia a dia de la ciutat.
Hi ha situacions normalitzades, i fins i tot jurídicament reglamentades, que penalitzen la bona marxa de les polítiques d’habitatge i d’accessibilitat i cal que l’Ajuntament de Barcelona les neutralitzi amb les eines que té i les capacitats que li dona la Carta Municipal per a redactar ordenances municipals que actuïn com a pal·liatiu i factor corrector. Em refereixo al Decret d’Habitabilitat de la Generalitat de Catalunya que el 2012, per raó d’interessos econòmics particulars del Sector de la Construcció, va llimar estàndards d’habitabilitat i d’accessibilitat que amb la Covid s’han trobat a faltar i s’ha mostrat la necessitat de recuperar-los, objectiu que a Barcelona es podria abordar via ordenances municipals.
També es pot mencionar l’efecte disruptor que estan provocant la Golden Visa, les SOCIMI, SICAV i les criptomonedes al mercat de l’habitatge, impacte que es podria neutralitzar amb les potestats que li dona a Barcelona la Carta Municipal, com ho estan fent altres ciutats a Portugal i a la resta d’Europa.
