Des de principi d’any, l’Observatori contra l’Homofòbia (OCH) ha registrat 140 incidències discriminatòries per LGTBIfòbia a la ciutat Barcelona. A partir d’aquestes dades recollides, i de les històries que hi ha darrere les xifres, l’entitat aborda aquests casos i presta una sèrie de serveis d’atenció psicosocial i jurídics a les víctimes, posant èmfasi, sobretot, en el suport i l’acompanyament.
La posada en marxa de la llei 19/2020 sobre Igualtat de Tracte i No Discriminació suposa un gran pas en la lluita contra la LGTBIfòbia, l’antigitanisme, el racisme i molts altres eixos de discriminació que inclou el marc normatiu. Les entitats, però, donen un toc d’atenció davant el desplegament que s’ha fet de la llei un any després de la seva aprovació. Així va quedar palès durant la jornada ‘Reptes de la no discriminació a Barcelona: reflexions de present i futur‘, organitzada pel Consell de Ciutat, i celebrada a l’octubre. Les ponents, que representaven entitats que lluiten contra diferents eixos de discriminació, van identificar la manca de recursos, la col·laboració i coordinació entre entitats i administracions, o la interseccionalitat com alguns dels reptes principals que la llei ha d’abordar en el seu desplegament.
Cristian Carrer, coordinador tècnic de l’OCH, ens parla sobre la tasca de suport que duu a terme l’entitat quan arriben persones que han estat discriminades per motius d’orientació sexual, identitat o expressió de gènere, ens assenyala els reptes del desplegament d’aquesta nova llei, i posa el focus en no quedar-se en el marc normatiu i anar més enllà, treballant en els contextos socials on es produeixen les discriminacions perquè no es tornin a repetir.
Com valoreu la jornada ‘Reptes de la no discriminació a Barcelona: reflexions de present i futur’?
La valoro de manera molt positiva. Vam veure una primera taula, més institucional, amb la presència de les administracions públiques encarregades d’implementar les lleis per elaborar polítiques públiques contra la discriminació; i una segona taula, amb protagonisme del tercer sector, on es van contrastar els discursos que es fan des de les institucions. Crec que és important que pugui continuar havent-hi aquests espais on hi hagi un diàleg entre les administracions i el tercer sector social.
Quina opinió teniu de la llei 19/2020 sobre Igualtat de Tracte i No Discriminació?
Tots els marcs legislatius que serveixin per prevenir, detectar i intervenir diferents tipus de discriminació, suposen un pas endavant. En aquest aspecte ho celebrem, però des del tercer sector social tenim discursos de màxims. Moltes vegades tenim la sensació que nosaltres ens encarreguem de molta feina que ha de fer l’administració amb molts menys recursos. Ho vam veure amb les companyes dels diferents eixos que es van tractar.
Durant la jornada es van identificar una sèrie de mancances del desplegament de la llei. Un dels aspectes més repetits va ser la insuficiència de recursos.
En ambdues taules es va parlar que seria bo que el mateix redactat de la llei estigués supeditat a uns pressupostos econòmics. Portem tres anys amb l’aprovació de la llei, òbviament s’estan fent coses, però encara queda moltíssim camí per implementar tots els organismes que contempla aquesta llei. S’ha començat per l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No discriminació, però veiem, sota el nostre parer, com encara és insuficient per totes les expectatives que hi ha.
Continuant amb el desplegament de la llei, el concepte d’interseccionalitat va ser-hi molt present. Què significa i per què és important treballar amb aquesta mirada?
És una paraula molt utilitzada en els últims anys, que apareix en tots els informes, però cal veure després com es porta a la pràctica. Moltes vegades les entitats treballem amb una visió monofocal de l’eix d’opressió. Però quan ens arriben les persones que han patit una discriminació, no només ho fan a partir d’un sol eix de discriminació concret. Segurament hi interseccionin altres eixos en la situació de discriminació que pateix la persona dins el context social on es troba.
Això és un repte que també va sorgir des de les administracions, veure com transversalitzem les polítiques públiques contra la discriminació o la igualtat. I crec que això és el que hem de continuar treballant entre totes: veure de quina manera es pot aplicar millor aquesta mirada, tant a l’administració com a les entitats, i en el diàleg d’ambdues parts.
De quina manera es pot avançar en aquest canvi de mirada?
Des del punt de vista de les entitats, un dels aspectes positius que veiem en aquesta línia és la creació de la Taula d’Entitats amb Servei d’Atenció a Víctimes de Discriminació, promoguda per l’Oficina per la No Discriminació (OND). Aquesta eina ens permet, a les tècniques que treballem en les diferents entitats, compartir un espai físic on ens podem veure les cares i establir sinergies quan ens arriben els casos que interseccionen diversos eixos.
Des que som a la Taula, hem treballat casos de racisme, de salut mental o d’antigitanisme. I moltes vegades es fa d’una manera informal: si coneixem la tècnica, agafem el telèfon i li expliquem la situació, sigui per derivar algun recurs o, fins i tot, per portar-lo conjuntament. Per tant, intentaria promoure més espais d’aquesta mena, que permetin pensar com estem produint el coneixement i com estem intervenint sobre les persones afectades.
I des del punt de vista de les administracions?
Les bases de les subvencions públiques a les quals accedeixen les entitats, són, en la seva gran majoria, monofocals. Cada vegada més s’està introduint aquesta perspectiva interseccional, però encara queda molt de camí per fer. Creiem que, encara avui dia, l’estructura de relació entre administracions i entitats continua sent per eixos d’opressió monofocals. Hem d’anar trencant aquest tipus de visió i fer-ho d’una manera més transversal i interdepartamental. I per això, sota el meu parer, el que es necessita és més recursos humans, materials, econòmics i socials.
Has fet referència a la col·laboració que dueu a terme amb l’OND, un dels reptes del desplegament de la llei juntament amb la coordinació.
Crec que durant la jornada va quedar palesa la feina feta a Barcelona en les últimes legislatures en aquest aspecte, que ha estat quan hi ha hagut una aposta ferma per aquesta oficina. Des del nostre punt de vista, valorem molt positivament el protocol amb el qual comptem per abordar la LGTBIfòbia a la ciutat de Barcelona. Òbviament, calen millores, però l’objectiu primordial és no revictimitzar. Som nosaltres, les que treballem les violències, les que ens hem de coordinar per acompanyar les persones que pateixen discriminacions i dotar-les d’un ventall molt més ampli de recursos.
Quant al recull d’incidències, aquest any heu registrat 140 incidències per LGTBIfòbia. Però, més enllà de les dades, també feu un recull qualitatiu de les dades. Què significa per a vosaltres comptar amb aquesta informació?
La vida està feta de narratives i de narracions, i, per tant, hem d’explicar les històries. Què significa que un 25% de totes les incidències que registra l’Observatori tenen a veure amb transfòbia? Més enllà d’aquesta xifra que sortiria als titulars dels mitjans, què significa aquest 25% i què és la transfòbia? A partir d’anàlisis de casos, sobretot de produccions narratives, que són com històries en les quals participen les mateixes persones afectades, construïm aquest relat. D’alguna manera, és com explicar una història a la ciutadania amb la qual mostrem que això és la transfòbia.
Recolliu les incidències, i a partir d’aquí hi ha un acompanyament.
Em sembla molt important el fet d’acompanyar, dotar-les de recursos i reparar la seva dignitat. Durant la jornada va haver-hi una crítica bastant forta a l’itinerari penal. Això no vol dir que des de les entitats no s’animi a denunciar, però veiem que existeixen uns límits i uns obstacles en aquests itineraris. Em sembla una de les conclusions que trauria de la jornada: no ens podem quedar només en l’itinerari penal, sinó que hem d’ampliar la mirada amb l’objectiu de reparar aquesta dignitat. Potser a través d’un acompanyament psicosocial, una incidència política o una incidència pública en un mitjà de comunicació. Així que crec que és important dotar de diversos itineraris i acompanyar les persones per reparar la seva dignitat.
És molt rellevant que la persona se senti acompanyada i escoltada.
Per a nosaltres és cabdal. De fet, quan vam començar a pensar els serveis, encara que fossin serveis d’acompanyament jurídic o psicosocial de caràcter assistencialistes, volíem donar-li molta força a l’acompanyament. Perquè no sabem si li podem solucionar el problema a la persona que ha estat discriminada, però sí que sabem que la podrem acompanyar.
Moltes vegades el que vol la gent és ser escoltada. I a partir d’aquí, veure quin itinerari és millor per acompanyar-la, però no només des d’un subjecte passiu, sinó treballar conjuntament l’agència que les persones afectades són les protagonistes de la seva recuperació de benestar emocional. No som un gabinet psicològic, no tenim recursos per ser-ho, però sí que posem aquesta primera pedra d’acompanyament psicosocial per recuperar el seu benestar.
Que tinguin un espai on puguin explicar com es troben en relació amb la situació que han patit, em sembla molt important. Ens hem trobat amb el fet que la relació que tenen les persones amb la pràctica discriminatòria va canviant amb el pas del temps. Per tant, en aquest acompanyament psicosocial anem veient l’evolució, motiu pel qual cal dotar de recursos qualsevol dels moments en què la persona afectada es troba.
Vau fer èmfasi en el fet que els eixos discriminatoris tracten problemàtiques socials, motiu pel qual cal treballar en els contextos socials en els quals es produeixen aquestes discriminacions. De quina manera ho feu?
Els acompanyaments jurídic i psicosocial són assistencialistes. Les persones venen al servei i nosaltres les atenem. Però això no significa que no puguem anar un pas més enllà. Nosaltres intentem intervenir en el context social on s’ha produït la discriminació i ens posem en contacte amb el personal de l’espai. Moltes vegades, quan ens reben, ho neguen tot, però també poden sorgir projectes que es poden dur a terme per prevenir, detectar i intervenir contra la LGTBIfòbia. Per exemple, en situacions que han passat al metro, hem treballat amb TMB i amb l’Ajuntament de Barcelona per impulsar un protocol. Segurament, moltes vegades no s’implementarà bé o fallarà alguna cosa, però ja tindrem aquest document que servirà de base a partir de la qual treballar-hi. Si no treballem en els contextos socials on es produeixen les discriminacions, és qüestió de temps que tornin a ocórrer.
Nosaltres treballem més amb les persones afectades i les víctimes, i no tant amb les persones que exerceixen la discriminació, però em sembla molt important treballar aquest vessant, fent partícipes les persones que exerceixen la discriminació i les persones afectades, a més de les persones que som responsables d’acompanyar. És realment on podem trobar processos de transformació social.
Uns processos que demostren que no ens hem de quedar simplement en el marc normatiu, sinó que cal anar més enllà.
He començat dient que tots els marcs legals que serveixin per detectar o intervenir discriminacions, ens semblen bé, hi serem per debatre i reflexionar perquè tirin endavant. Però crec que moltes vegades tenim el pensament que les discriminacions se solucionen amb l’aprovació de la llei, i ja veiem que no és així.
D’altra banda, la construcció d’aquests marcs legals són molt importants. En ells estem produint la subjectivitat de les persones afectades. És a dir, estem dient com han de ser les víctimes per entrar a determinats programes, projecte o recursos. I es defineix com ha de ser la discriminació i de quina manera l’ha de rebre aquesta persona. Per exemple, en el cas de l’educació, tenim un protocol de prevenció, detecció i intervenció per a les persones LGTBI. Si un nen pateix homofòbia, però encara no s’identifica com a gai, en aquest cas s’activa el protocol?, s’ha de definir com a LGTBI perquè s’activi? Són aquests tipus de situacions en les quals crec que hem de reflexionar.
Més que protegir les persones LGTBI, crec que s’haurien de fer polítiques estructurals per eliminar la LGTBIfòbia, i això implica fer polítiques feministes per fer front el patriarcat, per exemple. Però això costa molt més. Jo no vull que em vegin com una persona a la qual han de protegir, jo vull que ningú es pensi que per la meva orientació sexual tinguin dret a pegar-me, insultar-me o menysprear-me. Òbviament, és prioritari atendre les persones afectades. Però s’ha de fer un pas més enllà i no tenir una política amb una visió assistencialista, sinó de tenir una visió més panoràmica i tractar de desgranar la problemàtica social de la LGTBIfòbia. És important no quedar-nos només en els contextos legals, sinó treballar també més a nivell micro, a nivell de barri, amb diferents entitats, fent sinergies. Això és molt important perquè dona els seus fruits.
